Acostar-se al lleó engabiat: la importància de la ira en la depressió i altres processos psicopatològics

ira i depressió

La ira, així com els seus derivats psíquics i comportamentals (la ràbia, l’agressivitat, la violència, etc.), representa un dels components més primitius del nostre funcionament mental i, així mateix, un dels seus aspectes més incòmodes i difícils d’elaborar des d’un punt de vista terapèutic.

Què és la ira?

La ira és una emoció bàsica , present en tots nosaltres des dels primers estadis de la nostra vida, i observable ja en les primeres 3-4 setmanes de la nostra existència. És necessari entendre la diferència entre la ira i altres manifestacions similars, tals com la ràbia, el ressentiment o l’enveja, les quals no constitueixen emocions primitives sinó que són sentiments o actituds i, com a tals, la seva expressió no és tan instintiva sinó més complexa i més mediatizada pel pensament racional i la influència dels factors soci-culturals.

Perquè serveix la ira?

Com totes les respostes emocionals del nostre aparell psíquic, la ira al principi deu la seva existència a una funció adaptativa, que en aquest cas és generar energia per preparar l’atac davant la percepció d’una amenaça que atempta contra la pròpia integritat. En aquest sentit, la ira és un dels components fonamentals que configuren el nostre disc dur intern, però és evident que la seva expressió dins del comportament social de les persones resulta molt difícil de regular des d’un punt de vista favorable i adaptatiu.
La ira (o millor dit, les dificultats per gestionar i elaborar adequadament els processos d’ira, ràbia i agressivitat interna) és un dels principals elements que intervenen en el desenvolupament de determinades patologies, com la depressió, els quadres obsessius, paranoides, etc…

La ira com a factor important; el gènesi en la depressió

Específicament, la ira (juntament amb la tristesa i la culpa) representa un dels factors fonamentals en la conformació dels quadres depressius i les personalitats malenconioses. Les persones afligides de depressió presenten una personalitat on els aspectes de la ira i l’agressivitat tenen molta presència: són persones constantment malhumorades, irritables i irascibles, enfadades amb el món, amb una forta tendència al maltractament d’un mateix així com al maltractament de les persones del seu entorn…
En aquest sentit, malgrat que la depressió és un trastorn, la manifestació del qual està caracteritzada per formes febles d’expressió (cansament, anhedonia, falta d’energia, passivitat, hipersomnia, tendència al plor..), els processos interns d’ira tenen una importància fonamental en el manteniment de les personalitats depressives. A manera d’exemple: els processos depressius crònics provocats per dols patològics no resolts, en molts casos troben la seva causa en la impossibilitat d’haver pogut elaborar favorablement els components d’ira i la ràbia presents en el vincle amb el ser estimat mort.

Perdre la por a la ira

Les persones hem d’aprendre a perdre la por a acostar-nos als nostres processos interns d’ira: l’agressivitat és un component bàsic (i necessari) de la nostra personalitat, que ja des de petits se’ns ensenya a reprimir perquè la seva expressió sigui l’adequada d’acord amb els valors morals i culturals que defineixen el marc de la nostra societat. Des de la nostra més tendra infància, se’ns ensenya a tancar en una gàbia aquests components agressius de la nostra personalitat, però això no significa que desapareguin: segueixen estant presents dins de nosaltres (en ocasions amb immensa força), influint en la nostra expressió emocional, en el nostre comportament social i, en conseqüència, en l’expressió de moltes de les nostres manifestacions psicopatològiques.

Cuidar de la nostra salut mental i de la nostra capacitat per construir vincles sans amb el nostre entorn dependrà en gran part del nostre compromís a l’hora d’aprendre a gestionar la nostra ira i agressivitat.

IPITIA | Institut Psicològic Internacional