La culpa

La culpa

D’on prové la culpa? De la feblesa.

Vull explicar aquesta afirmació perquè pugui entendre’s per què ho dic d’una manera tan categòrica. En primer lloc, cal dir que perquè la culpa pugui activar-se és necessari un sistema de creences personals més o menys rígid, ja provingui de la moral conservadora més tradicional o de l’ètica relativista dels temps actuals, i de vegades s’ajunten ambdues per a major confusió de la persona. Per exemple, algú que al mateix temps té un sentiment de pecat pot passar per la sensació, puntual, de no haver estat correcte en una conversa, no sigui el cas que hagi pogut ofendre involuntàriament a algú.

Vivim temps fluixos on els pensaments, comportaments i emocions estan tenallats o bé per rígids convencionalismes o per aquesta nova tirania de la correcció política, tots dos contraris a la llibertat de la persona i que, per tant, poden bloquejar el seu desenvolupament i generar molta inseguretat.

Però si la persona viu en una posició de fortalesa interna pot tenir tots dos codis, el tradicional i el “correcte”, com a part de les regles de joc en les quals es basa la societat actual i tenint-los en compte, viure amb independència i seguretat.

La infància

El problema és quan algú ha estat sobreprotegit en la infància o l’adolescència o per contra assetjat, humiliat o desemparat, ja sigui per part d’algú de la família, a l’escola o en algun altre lloc on s’hagi desenvolupat en les dues primeres dècades de la seva vida. També en cas de no haver tingut adults forts de referència, és a dir pares insegurs, beats o excessivament apegats a les normes poden fer que la persona no hagi creat una estructura psíquica suficientment estable, alguna cosa que li permetria “funcionar” dins del marc social però sense temor.

Per tot això he dit al principi que la culpa irracional prové, fonamentalment, de la feblesa. Una altra cosa és la culpa basada en fets reals i concrets que van succeir en el passat per a això existeixen dos mecanismes compensatoris: la confessió, és a dir parlar amb algú amb suficient autoritat moral explicant-li el que va esdevenir, i l’expiació, que consistiria a realitzar algun tipus d’acte – penitència a través de com es genera un veritable alliberament o penediment dels fets esdevinguts. Això últim també hauria de ser pactat amb algú amb aquesta autoritat moral per a la persona.

Però, en aquest cas, del que parlem és de la culpa sense una realitat que la justifiqui. De la culpa sorgida del dubte, de la por, de l’amplificació exagerada d’un fet succeït. Posaré alguns exemples:

Els típics jocs d’infància entre nens i nenes, o del mateix sexe, que no són més que producte d’un despertar de sensacions vinculades al cos, i que després en l’edat adulta molts ho converteixen, en la seva imaginació, en un pecat terrible, quan aquests jocs entre pre-púbers no són molt diferents als quals realitzen els micos entre ells. També alguns actes realitzats en l’adolescència o en la primera joventut que, podent haver afectat puntualment de manera lleugera a algú, no van tenir més transcendència i avui es recorden gairebé com a crims comesos, o ruptures brusques entre persones, no haver-se acomiadat d’algú… Hi ha moltes situacions que, per a molta gent, són viscudes amb cert dolor però que per a uns altres són motiu d’obsessió.

Qui ets

Has d’enfortir la teva personalitat i per a això has de proposar-te reptes a conquistar en la vida real, no importa si fracasses o tens èxit, això és lo de menys, l’important és que aprenguis a competir i a combatre, legal i èticament per descomptat. Per a això potser hagis d’entrenar-te en algun tipus d’esport, llegir biografies, novel·les o llibres que t’inspirin i t’activin, no caiguis en productes que solament et porten a la reflexió o a estar tot el dia repassant si el que fas està bé o malament. La vida és també acció i tot ésser humà, sigui com sigui, té el seu lloc al món. Has de poder trobar-ho però per a això cal donar un primer pas.

Mira pel·lícules on homes i dones prenen decisions arriscades, s’enfronten a les seves pròpies pors i inicien la conquesta de la seva pròpia destinació.
Per exemple, en l’excel·lent sèrie “Víkings” creada per Michael Hirst pots trobar les diferents naturaleses i arquetips que subjeuen en cada un de nosaltres, també avui dia, encara que continguts a causa d’una època atomitzada i superficial com la qual vivim. Però som això: el guerrer, el savi, l’endeví, el pagès, l’artesà, la reina, la princesa, la mare, la dona casta i virginal, la independent, tot això d’una manera neta, pura i directa. La qüestió és trobar qui ets, què batega en tu sota aquesta culpa que t’atrapa.

La culpa no es desfà mitjançant l’evitació de tot allò que et pot fer por, es dissol si tornes a recuperar una actitud forta en la vida i per a això és important començar a activar-se.

Damián Ruiz

Psicòleg Clínic

Analista junguià

Director del IPITIA