L’espai psíquic: factor determinant en el procés de curació d’un trastorn obsessiu

curar un TOC

En alguns dels articles i informacions que oferim a la web del IPITIA jo mateix he escrit en diverses ocasions que el percentatge d’eficàcia de la nostra metodologia AFOP en el tractament del TOC és substancialment alt però que encara així ens trobem amb nivells de resistència, en alguns casos, que no ens permet estar del tot satisfets. Per això també vaig escriure que seguíem investigant sobre quins podien ser aquests factors i un d’ells seria el que podríem cridar espai psíquic. Entorn no físic en el qual “habita” el pacient i que acaba sent fonamental en el seu procés de curació.

Què és l’espai psíquic?

La major part dels pacients que acudeixen al nostre centre per tractar-se d’un trastorn obsessiu, de vegades greu i crònic, són animats per la nostra banda, a iniciar-se en alguna activitat que comenci a despertar els instints més primaris bloquejats, en algun moment de la seva infància o adolescència, per la inhibició o la por. Cert és que això per si solament no és suficient però sí imprescindible, a això jo li crido “començar a escalfar motors”.

Això significa que s’inicia un procés d’activació que posteriorment haurà de traslladar-se a la realitat vital de cada pacient. I aquí estreba l’habilitat de cadascun dels terapeutes per aconseguir aquesta vinculació entre instint, vida i posteriorment naturalesa essencial de cada persona.

Però comencem a comprovar que hi havia pacients que encara realitzant tots els canvis que demanàvem seguien atrapats en el seu bucle obsessiu, ja fos aquest del contingut que fos (por a ser homosexual, a agredir a algú, a ser pedòfil, a perdre la raó, etc.). En canvi uns altres van evolucionar bastant ràpidament. Què és el que marcava la diferència entre els uns i els altres?

El que podríem cridar l’espai psíquic.

En què consisteix aquest espai?

Si l’espai físic és el lloc on vivim, el seu clima, els metres quadrats de la nostra llar, la seva decoració, la vegetació de l’àrea, la densitat de població de la zona, etc., l’espai psíquic serien les influències rebudes i que abastaria les de l’entorn més proper i també aquell que ens influeix per una qüestió de tradició i cultura.

M’explico, és molt habitual en els pacients amb T.O. seguir rebent els missatges, actituds, observacions i comunicació no verbal d’aquells que al seu moment els van generar un bloqueig significatiu de la seva espontaneïtat instintiva. Dit d’una altra manera:

com pugues un alliberar-se de la presó si tot el que li envolta li recorda aquesta presó?

Imaginem que l’entorn familiar, laboral o ideològic d’un pacient amb TOC s’ha fet conscient de la problemàtica psíquica de l’afectat i redueix la seva actitud invasiva i controladora però en realitat aquesta pot seguir estant latent i implícita encara que no es manifesti directament. Per això el pacient no pot sortir d’aquesta situació.

Cas de pares tirànics i extremadament moralistes que adopten una actitud de respecte, obligada, cap al fill o filla afectat. Però en realitat no canvia gens. El fill seguirà percebent la necessitat de control, d’invasió, d’impedir-li la seva llibertat com a individu, per tant no podrà activar els instints bloquejats en el passat (per circumstàncies diverses de les quals ja he parlat en altres articles) i semblarà que fa tot per sortir però en realitat està atrapat en una gàbia de cristall.

Posem alguns exemples: Hi ha dos tipus de personalitats, a més dels rígids controladors, que també bloquegen de manera silenciosa qualsevol acte alliberador que permeti a l’obsessiu començar a sortir del bucle:

  • Els dependents

són personalitats insegures que deuen, necessiten, tenir un malalt psíquic o físic al seu costat per no sentir-se sols/as. Qualsevol intent de superació d’un TOC per part de l’afectat tractaran subtilment de bloquejar-ho, per no quedar-se sense el seu “company-mascota”. És el cas de parelles poregoses o de pares o mares que converteixen al seu fill/a en cònjuge substitutiu. Moltes vegades, per exemple, els gelosos i insegurs prefereixen tenir al seu costat a algú amb TOC que a algú lliure.

  • Els passiu/agressius

probablement la més detestable de totes les personalitats patològiques, -a qui li toqui o tingui un a prop en la seva vida podrà comprovar com són capaces de generar frustració i irritabilitat de forma permanent-. Aquest tipus de personatges van a fer l’impossible perquè el pacient de TOC, en el fons molt més vital i energètic, no es guareixi mai.

Com ho faran? Boicotejant silenciosament tota oportunitat d’activació de les pulsions a través de bloquejar, de forma esquiva o aparentment olvidadiza, qualsevol sol·licitud d’ajuda o col·laboració que se’ls sol·liciti. I a diferència dels dependents, molt més obvis i emocionals, els passiu-agressius planifiquen la seva estratègia de boicot perquè mai es puguin aconseguir els objectius, i en el cas dels pacients de TOC perquè mai ho puguin superar.

Per què ho fan? Per la ràbia i ira que senten al no ser tinguts tan en compte com necessitarien. En realitat temen ser usats en lloc de considerats, producte de la seva baixa autoestima.

Per què és necessari sortir d’un espai psíquic inhibidor?

Perquè si s’activa la naturalesa instintiva del pacient, si amb això inicia processos de transformació personal, si connecta cada vegada més amb la seva naturalesa essencial però l’entorn roman igual, ens podem trobar amb que l’afectat entra i surt del bucle obsessiu de forma permanent, condemnat a lluitar contra les influències, de vegades molt subtils, del mitjà.
-Les pròpies creences del pacient, de vegades ancorat en obligacions morals sense molt sentit més que la por a la individuación, són també potencials aliades d’un entorn restrictiu.-

Com sortir d’un espai psíquic negatiu?

Sortint, físicament, d’ell.

De vegades l’esforç per transformar-ho requereix de tanta energia que és preferible marxar-se. I no fa mancada fer-ho de manera brusca ni agressiva, es tracta simplement de traslladar-se a suficient distància física per no haver de sofrir la influència directa d’aquest entorn.

Traslladar-se per poder començar a sortir del bucle i aplicar en una nova vida tot allò que ha pogut activar en la teràpia, -pulsions, instints-, recuperant la connexió amb la seva Jo veritable i no amb la personalitat sobreadaptada amb la qual ha viscut fins ara.

Què ocorre si el pacient no pot distanciar-se físicament de l’entorn físic?

Llavors no li quedarà més remei que construir una identitat forta que sigui invulnerable al judici moral i conductual de l’entorn, però sense gastar un àpex d’energia a intentar convèncer i molt menys transformar aquest entorn.

Per a això serà necessari escoltar com és la pròpia veritat interior, com és el tipus de vida que la persona desitja portar i com ignorar la culpa que l’entorn llança, explícita o implícitament, cada vegada que l’afectat fa un acte de llibertat.

Deixo algunes preguntes per a reflexió dels lectors:

  • És possible ser mare o pare i fer un viatge en solitari sense els nens? És possible no seguir les pautes i temps establerts per la família d’origen quan un ja és adult? Desenvolupar una nova afició a qualsevol edat? Deixar de fer allò que no és necessari i que t’avorreix solemnement?
  • Despertar l’erotisme adormit sense sentir-se culpable? Deixar de veure o freqüentar persones que ja no ens interessen (excepte ancians o malalts on si tenim una responsabilitat ètica)? Distingir entre fidelitat i lleialtat? Passar un cap de setmana sense la teva parella? Canviar de treball o sortir d’un treball que ens deprimeix?
  • Posar límit a persones que solament estan amb nosaltres per interès? És possible ser contundentment assertiu amb aquells que no ens tracten adequadament? És possible deixar a una persona en condicions de salut física normal que es faci càrrec de si mateixa i no depengui de nosaltres per a tot? És possible reinventar-se a qualsevol edat?

La meva resposta a tot això és però per a això cal posar energia, no a convèncer als altres sinó a estructurar-se i habituar-se a actuar d’aquesta manera fins que puguem integrar-ho com un estil de vida, solament així es pot un alliberar enmig d’un espai psíquic negatiu.

Superar un trastorn obsessiu implica, tard o d’hora, canviar de vida, exterior o interior, però sempre va a haver-hi una revolució pel mig.

Damián Ruiz

Psicòleg Clinic

Analista junguiano

Director del IPITIA